PRÒLEG:

Nota idiomàtica: el pròleg és en català. El llibre en castellà.

EL último soldado del POUM és el relat d’un testimoni directe de la guerra civil espanyola. L’autobiografia d’un marrec que, amb quinze anys, no va parar fins a aconseguir allistar-se i anar a lluitar al front d’Aragó, allunyant-se així de la dissort que li havia marcat la infantesa.

Es tracta d’una història de guerra sense herois ni grans batalles. El que s’hi relata són les vivències d’un soldat ras que va entrar al POUM molt poc abans que el partit fos il·legalitzat. D’aquí el títol de l’obra, que no és sinó la crònica d’una derrota, tant personal com militar, d’un nen que des dels set anys visqué en un orfenat degut a l’abandó dels seus pares i que, encara adolescent, agafà el fusell per intentar fugir d’aquesta situació. És un veritable exemple de l’antiheroi, l’únic que pot existir enmig de la guerra de trinxeres. L’antiheroi és el que no pot esperar sinó la derrota. No és el que es dedica a matar enemics sinó a defensar-se d’ells i de la situació límit en la que es troba, i només el pur atzar fa que eviti la mort segura en més d’una ocasió. No és de cap manera, però, un covard. Al contrari, és qui més s’hi juga en una guerra, ja que ell és qui més s’exposa a rebre una bala enemiga en qualsevol moment.

L’absurd de la guerra es reflecteix en aquesta obra com a continuació, i potser també com a conseqüència, d’un altre absurd tant o més gran: el de l'abandó i el patiment de l’infant. Són dos sense-sentits que porten l’un a l’altre, compartits tots dos primer amb els companys d’orfenat i després amb els del front d’Aragó.

El valor de El último soldado del POUM és el d’aportar l'experiència directa d’una guerra que la majoria de testimonis, degut als llargs anys de dictadura i al silenci imposat al final d’aquesta, no van ser a temps de poder explicar. És un relat autobiogràfic escrit després de molts anys de recordar i explicar oralment les vivències dels primers anys de vida, que han servit per desmitificar i madurar els records d’experiències viscudes al límit.

Tot i no tractar-se d’un llibre d’història sinó d’una autobiografia, l’excepcionalitat del període en el que es situa el relat fa que s’hi puguin apreciar aspectes tan transcendents com la commoció viscuda a la ciutat de Vic amb l’inici de la guerra, la descripció d’una línia del front a pocs metres d’on es trobava qui més tard es faria famós escrivint com a George Orwell, o bé el testimoni directe d’un dels fets més importants dels ocorreguts al bàndol republicà: el desarmament del POUM.

El protagonista, aquell noi que agafà el fusell amb tan sols quinze anys, ben bé podria ser un d’aquells que el mateix Orwell descriu al seu emotiu Homenatge a Catalunya, quan parla dels seus companys a la línia de front: Hom pot difícilment imaginar la xusma que semblàvem. Anàvem a la desbandada amb força menys cohesió que un ramat d’ovelles; abans d’avançar dues milles la rereguarda de la columna s’havia perdut de vista. I ben bé la meitat dels anomenats homes eren canalla  — però vull dir literalment canalla, de setze anys com a molt. (...) Era espantós que els defensors de la república haguessin de ser aquella multitud de marrecs esparracats que duien uns fusells gastats que ni tan sols sabien fer funcionar. Recordo imaginar-me què passaria si un avió feixista passava per on érem (...) Segur que no veuria fins i tot des de l’aire que no érem soldats de debò?

Poc més es podia esperar doncs, d’un d’aquests mal anomenats soldats, que aconseguir passar per tot el tràngol de la guerra sense perdre ni el seny ni la vida. I aquesta és probablement l’heroïcitat de l’autor de El último soldado del POUM: aconseguir passar una guerra primer al front i després com a presoner, viure tres anys més a l’exèrcit fent el servei militar i treballar llavors durant quaranta anys llargs per formar la família que de petit se li havia negat. Entremig, l’afecció a la lectura que de ben petit havia descobert i que acabaria encomanant a fills i néts, s'anà augmentant i convertint també en la passió per l’escriptura que ha possibilitat aquestes memòries. Ha estat una formació autodidacta feta a partir del que havia pogut aprendre a l’escola de petit. Una formació i unes lectures que foren, com és natural per l’època, fetes exclusivament en castellà fins pràcticament a la fi de la dictadura. D’aquí ve que l’obra no hagi estat escrita en la llengua materna de l’autor sinó en la que adquirí la seva formació cultural. Fills i néts hem declinat traduir l’obra per no trair-ne la riquesa de les expressions i del contingut, ja que sempre que es pot és millor llegir una obra en la llengua en què ha estat escrita.

Queda molt encara per escriure sobre la guerra civil espanyola, i la il·lusió de Miquel Adillon és contribuir a aquesta enorme tasca aportant les seves vivències personals en aquest important període de la història europea del segle XX. Tant aquesta guerra com la II Guerra Mundial que començaria tot seguit, marquen per un país i per al continent sencer un punt d’inflexió que, a més de mig segle vista, cal no permetre que caigui en l’oblit. Explicar la guerra, per l’autor d’aquest llibre, com també explicar-ne les causes o si més no les circumstàncies que hi van dur, ha de servir per no deixar que s’oblidi mai com va arribar-se a una situació d’odis i assassinats entre veïns i conciutadans com la del 1936.

Aquesta profunda preocupació, en un moment en què queden ben pocs testimonis directes d’ambdós desastres, s’ha anat forjant al llarg dels anys de reflexió sobre la guerra. Uns anys que han servit per tenir prou serenitat com per no veure ja bons ni dolents en el conflicte. Les morts a sang freda no foren patrimoni exclusiu de cap bàndol. No poden excusar-se ni els assassinats dels anarquistes ni tampoc els dels feixistes, com tampoc les complicitats clericals malgrat haver estat també víctimes en tantes ocasions. Però el que no pot fer-es mai és mitificar (ni tampoc santificar) a cap dels dos bàndols. L’experiència de la guerra, de la postguerra i de la subsegüent repressió, afortunadament cada cop més lluny de les generacions que estan creixent, han de seguir vives en el record per evitar caure de nou en situacions semblants.

Ara bé, no és pas menys cert que cal seguir tenint present per quina raó tots aquells homes i aquells marrecs van decidir jugar-se la vida i enfrontar-se al totalitarisme feixista: la lluita per la llibertat. Una lliuta que no hauria de deixar mai de ser un objectiu, encara que utòpic, per una societat que, si bé no pot comparar-se amb la que sortí de la guerra, està encara ben lluny d’acostar-se mínimament a la que somniaren tots els qui s’alçaren en armes, com a única resposta possible, davant d’unes idees que volien i aconseguiren imposar-se per la força, i que la mort del dictador no enterrà del tot. Adaptades als temps, moltes actituds feixistes es conserven encara. I mentre aquestes perdurin, seguirà tenint sentit mantenir encesa la flama que va moure a intentar realitzar la utopia, entre d’altres, als militants del POUM.

Al meu avi, amb admiració.
Joan Soler i Adillon.
Barcelona, maig de 2001.